dimarts, 30 d’octubre del 2007

L'encavalcament li va agradar

No esperava menys d'ella. Ahir a la nit em va enviar un correu electrònic. L'he obert aquest matí al despatx.
"No sé si he acabat d'entendre el teu poema d'aquesta tarda a la pissarra però m'ha captivat l'encavalcament; i sobretot m'ha captivat pensar que dissabte a la nit jo també duia un vestit de ratlles i que qui me'l va treure ho va fer precisament amb poques ganes."
Evidentment no m'he pogut estar de respondre-li de seguida: "Ja ho sabia, estava parlant exactament del teu vestit. I de les meves ganes".
Si és com la majoria de les nenes d'aquest país ple de monges frustrades no dirà res, potser ni tan sols no tornarà a venir a classe, o ho farà amb la mirada baixa i seurà cap al fons de l'aula. Si no, em respondrà el correu i no trigaré gaire a tenir-la.
Si és intel·ligent triarà la primera opció.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Encavalcament salvatge

El problema és que tot el mal que li faig, no el trio. Com no trio la intensitat desmesurada dels orgasmes quan és ell qui tinc a dins; ni agafar-m'hi de bracet quan baixem per Portal de l'Àngel; ni dir-li a l'orella que me'l vull follar, sabent jo i sabent ell que avui me'n follaré qualsevol altre; ni despenjar el telèfon quan l'esquerda que recorre de punta a punta la paret del rebedor em sembla que s'ha fet una mica més grossa.
El problema és que tot el mal que li faig no el trio. És només un dany col·lateral, inevitable. Una venjança involuntària per haver-me estimat tant, per haver-me'l estimat tant. Per no tenir ni puta idea de com fer-ho.

Ella ha vingut a classe. No portava el vestit de ratlles de dissabte a la nit (devia fer molta pudor de fum). He parlat de Vinyoli i del suïcidi. Quan gairebé era hora de plegar he escrit a la pissarra, al costat d'uns versos sobre una bola de billar: "Em va agradar molt / el vestit de ratlles / que duies dissabte / te'l voldria haver / tret." I m'he acomiadat dient: "Això són quatre versos de cinc síl·labes; i un encavalcament salvatge. Bona tarda".

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Canvi d'hora

No me n'he adonat fins que el noi amb qui seia en un sofà de color blau del meu bar preferit de Gràcia no m'ha fet notar que eren les tres i havíem d'endarrerir els rellotges. Just aleshores l'he vista, dues taules més enllà. Si l'hagués cridat, no gaire fort, m'hagués sentit. A aquella hora el meu amic ja començava a apretar per anar tirant cap a casa (la meva, es pensava ell, sense saber que jo ja havia decidit que aniríem a la seva). L'he fet gruar una estona. Tal com jo estava asseguda podia desviar amb molta facilitat la mirada cap al seu vestit de ratlles i els seus cabells d'un negre doblement fosc a aquella hora i en aquell lloc. El meu amic no ha notat res. Hem continuat xerrant i rient gairebé una hora més, fins que ha estat ella i els seus dos amics qui s'han alçat per marxar. Potser mai no havia experimentat una separació tan radical del cos (en una taula) i l'ànima (en l'altra).
Quan una hora i mitja més tard, al llit del meu amic, he notat que se m'enfilava l'orgasme, l'he fet parar i m'he girat d'esquena. Volia acabar sense veure-li la cara, i imaginar-me que era ella qui em penetrava per darrere. M'ho he cregut tant que se m'ha fet estrany notar després una mà corpulent, inequívocament masculina, recorrent-me l'esquena.
Em pregunto si dilluns a la tarda vindrà a la meva classe. I, sobretot, si tornarà a portar el vestit de ratlles.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

Això era i no era

Que ningú no s'equivoqui.
Aquest no és un bloc eròtic.
És una altra cosa.
Vés a saber quina.
Quina por.