No me n'he adonat fins que el noi amb qui seia en un sofà de color blau del meu bar preferit de Gràcia no m'ha fet notar que eren les tres i havíem d'endarrerir els rellotges. Just aleshores l'he vista, dues taules més enllà. Si l'hagués cridat, no gaire fort, m'hagués sentit. A aquella hora el meu amic ja començava a apretar per anar tirant cap a casa (la meva, es pensava ell, sense saber que jo ja havia decidit que aniríem a la seva). L'he fet gruar una estona. Tal com jo estava asseguda podia desviar amb molta facilitat la mirada cap al seu vestit de ratlles i els seus cabells d'un negre doblement fosc a aquella hora i en aquell lloc. El meu amic no ha notat res. Hem continuat xerrant i rient gairebé una hora més, fins que ha estat ella i els seus dos amics qui s'han alçat per marxar. Potser mai no havia experimentat una separació tan radical del cos (en una taula) i l'ànima (en l'altra).
Quan una hora i mitja més tard, al llit del meu amic, he notat que se m'enfilava l'orgasme, l'he fet parar i m'he girat d'esquena. Volia acabar sense veure-li la cara, i imaginar-me que era ella qui em penetrava per darrere. M'ho he cregut tant que se m'ha fet estrany notar després una mà corpulent, inequívocament masculina, recorrent-me l'esquena.
Em pregunto si dilluns a la tarda vindrà a la meva classe. I, sobretot, si tornarà a portar el vestit de ratlles.
Quan una hora i mitja més tard, al llit del meu amic, he notat que se m'enfilava l'orgasme, l'he fet parar i m'he girat d'esquena. Volia acabar sense veure-li la cara, i imaginar-me que era ella qui em penetrava per darrere. M'ho he cregut tant que se m'ha fet estrany notar després una mà corpulent, inequívocament masculina, recorrent-me l'esquena.
Em pregunto si dilluns a la tarda vindrà a la meva classe. I, sobretot, si tornarà a portar el vestit de ratlles.
1 comentari:
potser en el proper canvi d'hora tindràs més sort.
Publica un comentari a l'entrada