diumenge, 28 d’octubre del 2007

Canvi d'hora

No me n'he adonat fins que el noi amb qui seia en un sofà de color blau del meu bar preferit de Gràcia no m'ha fet notar que eren les tres i havíem d'endarrerir els rellotges. Just aleshores l'he vista, dues taules més enllà. Si l'hagués cridat, no gaire fort, m'hagués sentit. A aquella hora el meu amic ja començava a apretar per anar tirant cap a casa (la meva, es pensava ell, sense saber que jo ja havia decidit que aniríem a la seva). L'he fet gruar una estona. Tal com jo estava asseguda podia desviar amb molta facilitat la mirada cap al seu vestit de ratlles i els seus cabells d'un negre doblement fosc a aquella hora i en aquell lloc. El meu amic no ha notat res. Hem continuat xerrant i rient gairebé una hora més, fins que ha estat ella i els seus dos amics qui s'han alçat per marxar. Potser mai no havia experimentat una separació tan radical del cos (en una taula) i l'ànima (en l'altra).
Quan una hora i mitja més tard, al llit del meu amic, he notat que se m'enfilava l'orgasme, l'he fet parar i m'he girat d'esquena. Volia acabar sense veure-li la cara, i imaginar-me que era ella qui em penetrava per darrere. M'ho he cregut tant que se m'ha fet estrany notar després una mà corpulent, inequívocament masculina, recorrent-me l'esquena.
Em pregunto si dilluns a la tarda vindrà a la meva classe. I, sobretot, si tornarà a portar el vestit de ratlles.

1 comentari:

estrip ha dit...

potser en el proper canvi d'hora tindràs més sort.