dijous, 15 de novembre de 2007

La dona sense qualitats

He acabat el text de la ponència que llegiré en el congrés de finals de novembre. No tinc gaire clar que, efectivament, Musil i Ferrater tinguin gaire res a veure, però en aquest país es pot defensar qualsevol ximpleria i mai ningú no et cridarà l'alto per la senzilla raó que ningú no sap res de res.

Ella m'ha vingut a veure al despatx, quan ja estava recollint la paperassa escampada sobre la taula i em disposava a marxar. "Dissabte vaig a sentir el concert que ens vas recomanar", m'ha dit. Ho he trobat una sortida intel·ligent i sensible, i m'he afanyat a respondre: "Quedem a les vuit al Zuric, mengem alguna cosa, i hi anem plegades?". Naturalment ha dit que sí.

dimecres, 7 de novembre de 2007

DeSOLAció

Situes les frases que saps que trobaran complicitat entre el públic ben repartides al llarg de la conferència. No llegeixes gens. Quan mires els papers és per fer veure que hi tens alguna cosa escrita, però sobre la taula tan sols hi tens l'esborrany d'un poema que has començat a esbossar al metro, a primera hora. Mires tanta gent com pots. Als ulls. I quan acabes destapes finalment l'ampolleta d'aigua amb un posat de falsa timidesa mentre assisteixes a una ovació llarga i exagerada, fent veure que no la sents, o que no et va dirigida. Creues quatre paraules amb els més atrevits. Fas els compliments indefugibles a l'organització i surts per la porta del vestíbul noble, enfilant la Gran Via cap a Rambla Catalunya. Darrere hi deixes tres-centes persones parlant de tu. Quan arribes a casa, llances l'abric de qualsevol manera en una cadira de la cuina. T'ajeus al sofà i plores fins a mitja tarda.

diumenge, 4 de novembre de 2007

Deliri

Cada dia més
em pregunto què
hi té a veure amb mi
tot allò que faig.

dissabte, 3 de novembre de 2007

Errata

T'arriba finalment el primer exemplar, acabat de sortir d'impremta, del llibre en què has estat treballant els darrers quatre mesos. La coberta fa goig, el paper és agradable, la tipografia no és la teva preferida però és llegidora. Però tot just obrir-lo hi detectes un error idiota (teu, de l'editor, del maquetador, de l'impressor). Sempre hi ha un error idiota, als teus ulls una catàstrofe que invalida el conjunt del llibre. I tornaries a fer tot el tiratge només per treure't del davant aquella minúcia que no vas ser capaç de veure en l'últim plec de proves, tot i que te les vas mirar cinquanta vegades del dret i del revés. El proper sortirà millor, penses. I és veritat que aquest error no et tornarà a passar per alt mai més. Però n'hi haurà d'altres, igualment idiotes, insignificants, imprevisibles, que et faran la guitza.

Sempre hi ha algun nuvolet
allà al mig, plantificat,
que ve a enterbolir, encara
que sigui mínimament,
la felicitat.

dijous, 1 de novembre de 2007

Absències

Dia de quedar-se sola a casa. Escoltar Enrique Iglesias, Thomas Tallis i Alban Berg, per escàndol dels estetes mandarins que saben què és bo, què val i què ha d'escoltar el poble. Escriure una mica, traduir força, mirar, cap al tard, una pel·li sobre Robert i Clara. Netejar làpides imaginàries amb noms gravats al marbre que no se n'aniran mai més. Portar-los flors i olorar-les per ells, que no poden fer-ho. Pensar en les nits intenses que ens han donat i intentar imaginar qui els substituirà, ara que ja no hi són.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

L'encavalcament li va agradar

No esperava menys d'ella. Ahir a la nit em va enviar un correu electrònic. L'he obert aquest matí al despatx.
"No sé si he acabat d'entendre el teu poema d'aquesta tarda a la pissarra però m'ha captivat l'encavalcament; i sobretot m'ha captivat pensar que dissabte a la nit jo també duia un vestit de ratlles i que qui me'l va treure ho va fer precisament amb poques ganes."
Evidentment no m'he pogut estar de respondre-li de seguida: "Ja ho sabia, estava parlant exactament del teu vestit. I de les meves ganes".
Si és com la majoria de les nenes d'aquest país ple de monges frustrades no dirà res, potser ni tan sols no tornarà a venir a classe, o ho farà amb la mirada baixa i seurà cap al fons de l'aula. Si no, em respondrà el correu i no trigaré gaire a tenir-la.
Si és intel·ligent triarà la primera opció.

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Encavalcament salvatge

El problema és que tot el mal que li faig, no el trio. Com no trio la intensitat desmesurada dels orgasmes quan és ell qui tinc a dins; ni agafar-m'hi de bracet quan baixem per Portal de l'Àngel; ni dir-li a l'orella que me'l vull follar, sabent jo i sabent ell que avui me'n follaré qualsevol altre; ni despenjar el telèfon quan l'esquerda que recorre de punta a punta la paret del rebedor em sembla que s'ha fet una mica més grossa.
El problema és que tot el mal que li faig no el trio. És només un dany col·lateral, inevitable. Una venjança involuntària per haver-me estimat tant, per haver-me'l estimat tant. Per no tenir ni puta idea de com fer-ho.

Ella ha vingut a classe. No portava el vestit de ratlles de dissabte a la nit (devia fer molta pudor de fum). He parlat de Vinyoli i del suïcidi. Quan gairebé era hora de plegar he escrit a la pissarra, al costat d'uns versos sobre una bola de billar: "Em va agradar molt / el vestit de ratlles / que duies dissabte / te'l voldria haver / tret." I m'he acomiadat dient: "Això són quatre versos de cinc síl·labes; i un encavalcament salvatge. Bona tarda".