dissabte, 3 de novembre del 2007

Errata

T'arriba finalment el primer exemplar, acabat de sortir d'impremta, del llibre en què has estat treballant els darrers quatre mesos. La coberta fa goig, el paper és agradable, la tipografia no és la teva preferida però és llegidora. Però tot just obrir-lo hi detectes un error idiota (teu, de l'editor, del maquetador, de l'impressor). Sempre hi ha un error idiota, als teus ulls una catàstrofe que invalida el conjunt del llibre. I tornaries a fer tot el tiratge només per treure't del davant aquella minúcia que no vas ser capaç de veure en l'últim plec de proves, tot i que te les vas mirar cinquanta vegades del dret i del revés. El proper sortirà millor, penses. I és veritat que aquest error no et tornarà a passar per alt mai més. Però n'hi haurà d'altres, igualment idiotes, insignificants, imprevisibles, que et faran la guitza.

Sempre hi ha algun nuvolet
allà al mig, plantificat,
que ve a enterbolir, encara
que sigui mínimament,
la felicitat.

7 comentaris:

Dessmond ha dit...

No diguis on és l'errada. Passarà allò que deia en Dalí: Ha salido mal. Mejor!.

Anònim ha dit...

Només una piga. Però, de vegades, les pigues encara embelleixen (mira sinó aquell poema de Fuster)

Justine ha dit...

Que me l'escrius, el poema de Fuster, Carles?

Anònim ha dit...

L'errada de que et parlo és al tercer vers: ell havia escrit Jo t'inventava noms o altres carícies, però el llibre va sortir dient "Jo t'intentava noms i altres carícies. L'escriptor va decidir que era molt millor el que hi havia decretat l'atzar, i així ha restat per sempre:


Tenies 19 anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes
Jo t'intentava noms o altres carícies.

Vàrem recórrer, junts, tots els designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.

¿I què no redimien nostres cossos?
Erem purs blanament. Provant llur glòria
la forma del retorn els adoptava.

El poema pertany al llibre Escrit per al silenci.

Anònim ha dit...

I encara, si m'ho permets, ha propòsit de l'afirmació que "la piga és bella", t'obsequio, així mateix, amb aquest poema d'Ibn Al-Labbana,l'exquisit poeta àrab de la culta tàifa de Dénia (capital de la meva comarca i ciutat estimada, traduït pel poeta saforenc Josep Piera):

Aixecà l'esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, una a una
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

Justine ha dit...

Gràcies, Carles! No hagués sabut ubicar l'errada de Fuster però em sonava l'anècdota. Ara la tindré localitzada.
Gràcies també pels bonics versos d'Ibn Al-Labbana/Piera. Conec bé la Marina Alta, i hi he passat molt bones estones. I també algunes de molt i molt dolentes.

Anònim ha dit...

Ala Marina Alta i a mi ena hagués agradat que totes fossin bones, però el que val és el balanç, com sempre.