dimecres, 7 de novembre del 2007

DeSOLAció

Situes les frases que saps que trobaran complicitat entre el públic ben repartides al llarg de la conferència. No llegeixes gens. Quan mires els papers és per fer veure que hi tens alguna cosa escrita, però sobre la taula tan sols hi tens l'esborrany d'un poema que has començat a esbossar al metro, a primera hora. Mires tanta gent com pots. Als ulls. I quan acabes destapes finalment l'ampolleta d'aigua amb un posat de falsa timidesa mentre assisteixes a una ovació llarga i exagerada, fent veure que no la sents, o que no et va dirigida. Creues quatre paraules amb els més atrevits. Fas els compliments indefugibles a l'organització i surts per la porta del vestíbul noble, enfilant la Gran Via cap a Rambla Catalunya. Darrere hi deixes tres-centes persones parlant de tu. Quan arribes a casa, llances l'abric de qualsevol manera en una cadira de la cuina. T'ajeus al sofà i plores fins a mitja tarda.

2 comentaris:

L ' Individu ha dit...

(hola, sóc l'intel·lectual que ja ha fet algun comentari prscindible més avall. El comentari que vui deixar sobre aquest post és el següent:)

Molt sovint, quan escolto una conferència o formo part d'una reunió seriosa, no puc evitar pensar què passaria si el conferenciant o parlador de sobte es tirés un rot (o un pet sonor). Sí, és un pensament infantil i poc madur, però el penso.

Anònim ha dit...

Saps que m'agradaria?
Encertar una paraula que pogués arrelar a dins teu i esdevenir un arbre on arrecerar-te quan volguessis: conSOLAció.
Però ja veus, només sé dir-te això.
Segueix escrivint.